El Diccionari Històric del Valencià Modern (DHIVAM), de l’alacantí Ricart Garcia Moya, és una amplíssima recopilació de paraules i cites en llengua valenciana (més de 3.500 pàgines) a on se documenta la presència escrita d’una gran cantitat de vocables del valencià actual, viu i tradicional, en obres valencianes de tots els sigles. En este diccionari podem trobar entrades referents a la veu «Moncà», que és la manera en la qual els valencians venim pronunciant en els últims sigles el topònim Moncada quan parlem en valencià.
A continuació transcric les cites corresponents a «Moncà» incloses en l’última edició del diccionari (primavera d’hivern de 2017):
«a unes chiques filaneres de Moncá» (Chiste de les filaneres, 1857, v. 6)
«guardes de Moncá» (Liern, Rafael Mª: Telémaco en l’Albufera, 1868, p. 20)
«Moncá» (Faubel y Mora: El senserro de Moncá, Valencia, 1870)
«No tinga por. Les ha vistes en Moncá» (¡Fuchint de les bombes!, 1873,p. 10)
«lo manco estarem tres semanes en Moncá» (El tio Cavila, 1873, p. 8)
«han donat dos a Sento el de Moncá» (Del porrat de Sent Antoni, 1887, p. 26)
«ixen de Moncá en (...) pera anar al camí de Moncá...» (Gadea: Ensisam, 1891, p. 130, 422)
«al nort de Valencia..Molvedre, Moncá...» (Gadea: Tipos, apéndix, 1908, p. 6)
«Moncá: Moncada» (Gadea:. Lliria, Voc. 1909)
«Graná, Moncá, Vallá» (Nebot: Trat. ort. clás. val., 1910, p. 54)
«cuant pase per la sequia de Moncá» (Escalante: Un ratet en el chusgat, 1914, p. 35)
«Lliria o Moncá» (Peris Celda:¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 8)
«un vaquero de Moncá / que hasta hui guarda el secret» (La Cotorra Fallera, març, 1947)
D’este fenomen propi del valencià de pronunciar la terminació —ada com —à vullc parlar en una atra publicació.
0 comentarios:
Publicar un comentario