A.MUN “Montcada” tampoc s’entera

Una atra agrupació política moncadina que tampoc s’entera de que Moncada sense –t– és l’escritura més correcta en valencià del nostre topònim, és A.MUN “Montcada”. Els municipalistes feren el següent comunicat en octubre de 2015 en el seu Facebook, quan en companyia de EUPV, Compromís i Guanyem, volien canviar el nostre topònim tradicional en valencià “Moncada” sense –t– per la forma “Montcada” en –t– tal i com fan els catalans:

Demà hi ha ple ordinari municipal, però no serà un ple ordinari qualsevol. Es votarà una moció per valencianitzar definitivament –i després de dècades de demanda de les forces democràtiques i col·lectius socials– el nom del nostre poble. És a dir, oficialitzar la forma valenciana MONTCADA. Aquesta és una assignatura pendent des de la recuperació de l'oficialitat del valencià, ara fa 30 anys, i després de vora 300 anys de discriminació, prohibició i/o persecució anterior. De fet, som un dels pocs pobles del País Valencià que no té oficializada la denominació en la nostra llengua propia.

Malgrat els informes pertinents de les entitats acadèmiques competents i habilitades legalment i científicament per dictaminar en matèria toponímica (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d'Estudis Catalans i les universitats públiques valencianes amb estudis filològics), no està clar el resultat. El PP i Ciutadans votaran a favor de mantenir oficial únicament la forma castellana. La clau la té el PSOE, que torna a jugar a l'ambigüitat donant llibertat de vot a les seues regidores. Cal recordar que aquest era un punt de l'acord de signaren les forces que formen part de l'equip de govern. Per tant, votar 'no' seria un incompliment flagrant d'aquest acord que com a mínim hauria de fer reflexionar els seus socis.

Aquesta ambigüetat ens preocupa, i molt, si tenim en compte els precedents de renúncies d'aquest partit i que és l'única organització que es denomina "progressista" que usa exclussivament la forma escrita castellanitzada 'Moncada'. A.MUN Montcada és conscient que hi ha problemes d'emergència social molts urgents, però també n'és conscient que la valencianització del nom del poble és tot un símbol en la lluita per continuar sent el que som, un poble obert i alhora orgullós de la seua identitat, i un esdeveniment de reparació i justícia històrica. Per a nosaltres és un objectiu irrenunciable, una veritable línia roja. I només veient qui s'oposa i amb quina virul·lència, ja sabem, encara més, on hem d'estar en aquest moment històric.

Ens acompanyes? Perquè ...

[Facebook de A.MUN Montcada. 28 d'octubre de 2015]

Resulta evident el seu desconeiximent al respecte del nostre topònim; recorren als llocs comuns de l’adoctrinament pancatalaniste al presentar Moncada sense –t– com a forma “castellanitzada” i tenen la gosadia de dir que no tenim “oficialitzada la denominació en la nostra llengua propia”, quan en veritat sí que la tenim. I és que hem de recordar que actualment “Moncada” sense –t– és l’única forma oficial del nostre topònim, tant en castellà com en valencià, i que, per contra de lo que afirma A.MUN, és forma completament correcta en valencià, i per a res és forma castellanisada, puix s’usa en valencià des de temps de Jaume I (sigle XIII), i d’una manera general des del sigle XVI (dos sigles abans dels decrets de Nova Planta i dels 300 anys de “discriminació, prohibició i/o persecució” als que fan referència en el seu escrit). Mentres que, per contra, la variant Montcada en –t– és un arcaisme ranci d’época clàssica, llavors ya minoritari respecte de la forma Moncada sense –t–, que passats cinc sigles de la seua desaparició en l’idioma valencià, han volgut recuperar caprijosament i contra natura els catalans per al seu estàndart llingüístic.

Si la gent de A.MUN vol informar-se be sobre el nostre topònim per a no dir falsetats, poden llegir els artículs d’esta pàgina web i arribar a les fonts documentals primeres sobre el nostre topònim en valencià.

Llegir

Compromís “Montcada” no s’entera

Fa pocs dies els moncadins hem rebut en les nostres cases la propaganda política de Compromís “Montcada”: el seu bolletí de juliol de 2020. En el mateix, i baix el títul “La mosca collonera”, fan mostra de no enterar-se, o no voler enterar-se, de quina és l’escritura més correcta del topònim en valencià del nostre poble; açò és: “Moncada” sense –t–. I veuen “intolerància” i “burrera” en tots aquells partits polítics que, per activa o per passiva, protegixen o han protegit eixa denominació sense –t–: PSOE, PP, Ciutadans, VOX… En dit bolletí podem llegir lo següent:

Sabeu que els de la caverna de VOX diuen que han aconseguit llevar la denominació de Montcada en una moció nostra? Perque clar ells defensen el valencià i la denominació valenciana del nostre poble per a ells és Moncada (terme en castellà) i ells defensen el valencià parlant en castellà, clar que sí! No n’amollen ni una en valencià, així és com el defensen. Visca la intel·ligència i la coherència! Votaren a favor de llevar-la PP i Ciutadans, que no ens extranya gens! Però, atenció! El PSOE, gran defensor del valencià segons ells, es va abstenir i gràcies a ells, que fan el joc a la dreta quan volen, s’aprovà. No ho oblideu, gràcies al PSOE, guanyà la intolerància i la burrera! [les negretes són de l’original] [Compromís Montcada. Butlletí (sic) de juliol de 2020].

Podem assistir a la votació a la qual fan referència en l’escrit veent este moment de la gravació del Ple Ordinari de 28 de juny de 2020, en el qual podem comprovar (a partir del minut 01:16:00) com des de l’organisació política taronja es creuen la falsetat de que “Moncada” sense –t– a soles és castellà i que només “Montcada” en –t– és valencià:

Senyores i senyors de Compromís “Montcada”, abans d’obrir la boca deurien d’estudiar la realitat històrica del nostre topònim en valencià, no siga cosa que la “intolerància” i la “burrera” siga la de vostés. En esta pàgina web tenen per a on mamprendre, facen vostés “clic” en els enllaços que els portaran a les fonts documentals i al coneiximent sobre el nostre topònim. Pero, per si no són vostés de llegir massa, sobre tot quan han de fer-ho en un model de valencià no convergent en el català, a continuació tenen un breu resum dels fets:

• En valencià la forma Moncada sense –t– és tan antiga com la forma Montcada en –t–, les dos les trobem ya en temps de Jaume I (sigle XIII).
• Del sigle XIII al XVI trobem el nostre topònim escrit en valencià de moltes maneres diferents: Moncada, Montcada, Muncada, Muntcada, Monchada, Montchada, Munchada i Muntchada. La forma “Montcada” era una més, ni més ni manco important. Aixina i tot, eren molt més comunes les formes sense –t– que les formes en –t–.
• A partir del sigle XVI ya no torna a escriure’s la –t– minoritària en el nostre topònim. Se tracta d’una desaparició totalment llògica, ya que és una consonant que resulta impronunciable dins del grup de consonants –ntc–.
• En estos temps clàssics, la llengua castellana adopta el topònim tal qual s’escrivia i pronunciava en valencià sense modificar-lo de cap manera. És dir: el “Moncada” castellà prové del “Moncada” valencià.
• A partir del sigle XIX s’estén per la llengua valenciana el canvi fonètic de la caiguda de la –d– intervocàlica en la terminació –ada (vesprada > vesprà, tornada > tornà), caiguda hui en dia totalment general, i comencem a trobar el nostre topònim escrit també com a “Moncà”, puix és aixina com passa a pronunciar-se freqüentment.
• En arribar el sigle XX és quan, primerament els catalans i en segon lloc els pancatalanistes valencians, decidixen escriure eixa –t– muda rància en el topònim “Montcada”, generant una divisió absurda entre els nostres païsans: la d’aquells que seguixen la tradició d’escriure Moncada sense –t–, com sempre s’havia fet en valencià, i la d’aquells que volen introduir la –t– per imitació dels catalans.

I estos últims, els pancatalanistes, l’única via que per lo vist troben factible per a conseguir el seu propòsit és practicant un retrògrat prescriptivisme llingüístic mentirós: el de fer creure que Montcada en –t– és l’autèntic valencià i que la forma Moncada sense –t– és castellana. Sabran vostés, senyores i senyors de Compromís “Montcada”, si són bochins o si són també víctimes d’est atropell toponímic detrellatat, puix sabem perfectament que l’ignorància al respecte de la llengua valenciana no entén de colors polítics.

I per ad aquells que defenen la –t– només “perque aixina ho recomana l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” (la AVL), sapien vostés que dita entitat (a la qual el propi Compromís no fa cas, dictant els seus propis criteris per al valencià administratiu), naixcuda en la foscor d’un pacte polític Aznar-Pujol-Zaplana per a governar Espanya, se dedica a crear un model de valencià convergent en el català (o de català empeltable als valencians), i que, ademés, no té cap autoritat per a dictar res en relació als topònims (només per a recomanar i ser ignorada en les seues recomanacions, com fa Compromís quan no l’interessa), puix l’autoritat en eixe sentit la tenen els propis ajuntaments dels municipis.

Llegir

El topònim Moncada escrit «Moncà» en el DHIVAM

El Diccionari Històric del Valencià Modern (DHIVAM), de l’alacantí Ricart Garcia Moya, és una amplíssima recopilació de paraules i cites en llengua valenciana (més de 3.500 pàgines) a on se documenta la presència escrita d’una gran cantitat de vocables del valencià actual, viu i tradicional, en obres valencianes de tots els sigles. En este diccionari podem trobar entrades referents a la veu «Moncà», que és la manera en la qual els valencians venim pronunciant en els últims sigles el topònim Moncada quan parlem en valencià.

A continuació transcric les cites corresponents a «Moncà» incloses en l’última edició del diccionari (primavera d’hivern de 2017):

«a unes chiques filaneres de Moncá» (Chiste de les filaneres, 1857, v. 6)

«guardes de Moncá» (Liern, Rafael Mª: Telémaco en l’Albufera, 1868, p. 20)

«Moncá» (Faubel y Mora: El senserro de Moncá, Valencia, 1870)

«No tinga por. Les ha vistes en Moncá» (¡Fuchint de les bombes!, 1873,p. 10)

«lo manco estarem tres semanes en Moncá» (El tio Cavila, 1873, p. 8)

«han donat dos a Sento el de Moncá» (Del porrat de Sent Antoni, 1887, p. 26)

«ixen de Moncá en (...) pera anar al camí de Moncá...» (Gadea: Ensisam, 1891, p. 130, 422)

«al nort de Valencia..Molvedre, Moncá...» (Gadea: Tipos, apéndix, 1908, p. 6)

«Moncá: Moncada» (Gadea:. Lliria, Voc. 1909)

«Graná, Moncá, Vallá» (Nebot: Trat. ort. clás. val., 1910, p. 54)

«cuant pase per la sequia de Moncá» (Escalante: Un ratet en el chusgat, 1914, p. 35)

«Lliria o Moncá» (Peris Celda:¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 8)

«un vaquero de Moncá / que hasta hui guarda el secret» (La Cotorra Fallera, març, 1947)

D’este fenomen propi del valencià de pronunciar la terminació —ada com —à vullc parlar en una atra publicació.

Llegir

El carrer Major de Moncada retratat des del campanar de l'iglésia a mitan del sigle XX

En la web de l'archiu fotogràfic AGSL Digital Photo Archive de l'Universitat de Wisconsin he trobat dos fotografies antigues de Moncada molt interessants. Són dos vistes aérees del carrer major preses des de dalt del campanar de l'iglésia de Sant Jaume. Consultant en la seu electrònica del catastre els anys de construcció de les cases que apareixen retratades, he deduït que les fotografies estan fetes entorn a l'any 1950. Lo que mostren les imàgens és un poble chicotet que, de nort a sur, fa poc més de mig sigle, no comprenia molt més de lo que era i és el carrer Major. Jugeu vosatros mateixa si no són precioses les imàgens...

Llegir

El topònim Moncada en la web del "Corpus Informatitzat del Català Antic"

Si acodim a la web que conté el “Corpus Informatitzat del Català Antic” (CICA), la qual recull texts històrics en català, valencià i balear, podem consultar les aparicions documentades del topònim i antropònim Moncada i les seues variants escrites abans del sigle XIX.

Estes variants són les següents: Moncada, Montcada, Muncada, Muntcada, Monchada, Montchada, Munchada i Muntchada. Variants que com podem vore canvien en funció dels següents tres paràmetres:

1. El tancament o no de la -o- àtona en -u-; característica que és general en el català de Barcelona i de Girona i en el balear, i que en alguns casos reduïts també està present en el valencià en funció de quines paraules (Josep > Jusep, montó > muntó, etc.).
2. La presència o no de la -t-; enmig de dos sons consonants, raó per la qual no es pronuncia realment.
3. L'escritura del sò velar oclusiu sort com -c- o com -ch-; característica existent en el valencià clàssic i present encara hui a final de paraula en topònims (i llinages) com Alberich i Albuixech, o en llinages com Doménech, Bosch, Lluch, etc.

Si fem una chicoteta valoració de la presència o no de la -t- en el topònim i antropònim Moncada, en funció del número de resultats que obtenim fent una busca en el CICA de cada una de les variants mencionades, observem immediatament com les variants sense -t- són les predominants en el català, valencià i balear, sent absolutament predominants en el valencià (identificat este com "OC:V" en la web del CICA).

En les taules següents se resumix el número d'aparicions de les variants en -t- i sense ella:

Variants en -t-

Variant	Català+valencià+balear	Valencià
Montcada	30	1
Muntcada	128	0
Montchada	1	0
Muntchada	2	0
Totals	161	1

Variants sense -t-

Variant	Català+valencià+balear	Valencià
Moncada	169	39
Muncada	213	17
Monchada	16	8
Munchada	8	0
Totals	406	64

El resultat, com se pot apreciar, és que el topònim i antropònim Moncada per al conjunt del català, el valencià i el balear, apareix 406 vegades sense la -t-, per contra de 161 vegades en ella (açò és 2 vegades i mija més sense la -t-); i que en particular en el valencià les variants sense -t- són totalment predominants, apareixent 64 vegades sense la -t- per contra de només 1 vegada en ella.

En percentages, el resultat és que per al conjunt del català, el valencià i el balear, les variants sense -t- apareixen en un 72% dels casos, per contra de l'atre 28% en -t-; i que en el cas del valencià les variants sense -t- apareixen en un 98% dels casos, per contra de l'atre 2% en -t-.

Hem de recordar que es tracta de resultats que fan referència a Moncada com a topònim pero també com a antropònim (açò és, com a llinage o "cognom"), si be, un cas i l'atre mantenen relació per tractar-se d'un llinage d'orige toponímic. I ademés també s'inclouen conjuntament resultats tant del topònim català (hui en dia "Montcada i Rexac") com del valencià.

Si observem aïlladament el cas del topònim i de l'antropònim, lo que podem vore és que és més abundant la presència documentada del l'antropònim que del topònim, pel fet de ser Moncada un llinage aristocràtic important de la Corona d'Aragó, pero no s'observa una diferència que siga resenyable entre el topònim i l'antropònim en lo que respecta a la forma d'escritura predominant en un cas i l'atre.

Per últim, senyalar que entre les cites històriques que apareixen fent referència al topònim Moncada (exclusivament al topònim) sense la -t- i en valencià, en el CICA ne trobem un total de 24, les quals se relacionen a continuació:

Sigle XIII:

"e requeriren aquells entre Moncada e Nàquera on ells talaven leyna" (Clams i crims a la València medieval 1; pàg. 131; llínea 20; s. XIII)

"tan solament en Carpesa e en Moncada, e a Russaffa" (Pergamins, processos o cartes reials 1; doc. 6; llínea 32; s. XIII)

"E foren trobades a Moncada XLIII jovades e XIII fanecades e miga" (Pergamins, processos o cartes reials 1; doc. 6; llínea 25; s. XIII)

"e que fos sogejada Russaffa e Monchada e Carpesa" (Pergamins, processos o cartes reials 1; doc. 6; llínea 21; s. XIII)

Sigle XIV:

"a aver aygua de la céquia de Moncada, que tots los rolls" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 193; llínea 29; s. XIV)

"d' aygua ço és, de les céquies de Moncada" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 195; llínea 1; s. XIV)

"ne de la céquia de Moncada a ençà" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 132; llínea 19; s. XIV)

"puja tro a la céquia de Quart, e va tro a la céquia de Moncada, e continuan o seguén la dita céquia tro al terme de Maçamagrell" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 278; llínea 1; s. XIV)

"pasava per Boffilla com anava adonchs a missa a Moncada" (Clams i crims a la València medieval 2; pàg. 138; llínea 32; s. XIV)

"és ordenat que de les céquies de Muncada, de Tormos, de Quart e de Mislata" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 195; llínea 6; s. XIV)

"a pendre aygua de la céquia de Muncada, pusquen aver convinentea d'aygua" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 195; llínea 18; s. XIV)

"tots los rolls e files hixens de les céquies de Muncada, de Quart, de Tormos e de Miçlata" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 193; llínea 30; s. XIV)

"prena hom de la céquia de Muncada tres mulnars d' aygua" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 193; llínea 11; s. XIV)

"de la céquia de Quart, de Paterna, de Muncada d' Albalat ne de la concha de la Albufera a ençà" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 126; llínea 28; s. XIV)

"en lo riu de Godalaviar, per la qual les céquies sobiranes, ço és a saber, de Muncada, de Tormos, de Quart e de Miçlata" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 192; llínea 14; s. XIV)

"en Bernat Bosch, de Maçaroyos; en Pere Rosinyol, de Muncada; en Guillem Çaffont, d' Albalat" (Manual de Consells de la ciutat de València 1; pàg. 193; llínea 6; s. XIV)

Sigle XVI:

"Per la occasió de tenir la heretat de Moncada ý per estar tant prop de dit lloch" (Biografia [Català de Valeriola]; pàg. 149; llínea 22; s. XVI)

"També per rahó d' estar prop de Moncada lo lloch de Rocafort" (Biografia [Català de Valeriola]; pàg. 149; llínea 1; s. XVI)

"venint a les huyt hores de la nit de Moncada a València don Baltazar Lladró" (Dietari [P.J. Porcar]; fol. 547v; llínea 5; s. XVI)

"portaren los llauradors del lloch de Moncada xexanta càrregues de teules grans" (Dietari [P.J. Porcar]; fol. 209r; llínea 17; s. XVI)

"com tenen tots los habitadors de Muncada, Alphara ý tots los llochs de aquella partida." (Vida dels gloriosos sants Abdon y Senén, e Ponç; pàg. 124; llínea 14; s. XVI)

"lo virey, ab la cavalleria, vinguéssen a Muncada, per a entrar l' endemà." (El Libre de Antiquitats de la Seu de València 1; pàg. 75; llínea 9; s. XVI)

"E lo virey, sentint aquest avalot de Muncada, mudàs a Paterna, hon stava la artelleria ý gent de peu sua" (El Libre de Antiquitats de la Seu de València 1; pàg. 75; llínea 23; s. XVI)

Sigle XVII:

"havien mort en dos escopetades al rector de Moncada, fray Insa." (Dietari [P.J. Porcar]; fol. 480r; llínea 11; s. XVII)

Est estudi s'ha fet a data de 6 d'octubre de 2017. Qualsevol estudi posterior podria donar resultats diferents en funció d'actualisacions fetes al CICA.

Llegir

El topònim Moncada en la web de L'Observatori de la Llengua Valenciana

La web de L'Observatori de la Llengua Valenciana conté una entrada dedicada al topònim Moncada. Sobre el mateix diu lo següent:

Es un toponim d’origens prou confusos i existent, com a minim, des de l’epoca de la Cora de Valencia, temps en els quals se componia d’unes quantes alqueries i una torre que portava per nom Torre de Moncada. Els dos possibles origens que s’han apuntat han segut Mons scatanus (de scatere, brollar) i Mons catani (tipo de ginebre).

El podem trobar en la -t- i sense ella en la documentacio classica, encara que molt mes numerosos son els documents en els quals no la trobem, ya en epoca prejaumina.

• turrem de Moncada cum suis alqueriis ad cosuetudinem Barchinone. 1234 Llibre del Repartiment II, p. 30
• totam turrim sive alqueriam de Montcada, cum furnis et molendinis. 1240 Ibid, p. 37
• unum casale molendinorum in termino Turris de Moncada. 1240 Ibid, p 40
• e es hi la torra de Muntcada que ees de las meylors torres de tota la orta. Cronica de Jaume I, f. 91
• e derrocaron la torra de Muncada. Ibid, f. 93

En canvi, son les ultimes aparicions del toponim en la -t-, ya que a partir del sigle XIV cessa eixa vacilacio i a soles apareix sense la -t-.

• Muncada. 1373 Impost del morabati. ARV, Mestre Racional, 10866
• Moncada. 1376 ARV, Real 488
• Muncada. 1398 Ibid, Real 643, f. 137
• Muncada. 1427 Ibid, Real 488
• Moncada. 1499 Ibid, Mestre Racional, 10880
• Moncada. Troves de Mossen Jaime Febrer, 35

El mateix Diccionari Català-Valencià-Balear, dona la grafia Moncada per al poble valencià i arreplega la fonetica valenciana: /moŋká/, /muŋká/ (val.)

En tot lo dit ades, en este cas es indubtable que la forma correcta i recomanable del toponim es Moncada. Manco trellat encara te afegir-li una -t- quan l’Academia Valenciana de la Llengua establix que s’atendra a la fonetica local quan se tracte de normativisar toponims.

Zaït Moreno
Escritor i rondaller

Bibliografia:

• Documentos y datos para un estudio toponímico de la región valenciana. M.D. Cabanes, R. Ferrer, A. Herrero. Valencia, 1981.
• Gramàtica Normativa Valenciana. Academia Valenciana de la Llengua. Valencia, 2006.
• Nomenclátor geográfico-eclesiástico de la diócesis valentina. J. Sánchis Sivera. Valencia, 1922.
• Libre del Repartiment del Regne de Valéncia, I-II. M.D. Cabanes, R. Ferrer. Saragossa, 1979.
• Libre dels Feyts del Rey en Jacme. Edicio facsimil del manuscrit de Poblet (1343). Barcelona, 1972.
• Tópica Hespérica. Estudios sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponimia romances. J. Corominas. Madrit, 1971.

Llegir

El topònim Moncada en un escrit notarial del sigle XIII

El llibre "Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa valenciana del segle XIII", de l'autor Enric Guinot, publicat per l'Universitat de Valéncia en l'any 2010, és una colecció de documents del sigle XIII escrits en valencià de l'época, de gran interés historiogràfic, sobre tot perque, com diu la sinòpsis del llibre: "aporta materials primerencs per a conèixer la història de la llengua".

La sinòpsis completa del llibre diu lo següent:

La gran majoria de la documentació valenciana del segle XIII, com a tot arreu, va ser escrita en la llengua de les elits: el llatí. Tanmateix, l'ús de les llengües romàniques va anar introduint-se en els escrits, sobretot en l'administració municipal, en bona mesura per iniciativa del mateix Jaume I. En aquesta obra es transcriuen 185 documents escrits al regne de València en català entre els anys 1265 i 1399 i conservats en diversos arxius, entre els quals destaquen l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona i l'Arxiu Històric Nacional de Madrid. La majoria estan datats a la ciutat de València i destaquen també els redactats a les viles del nord, des de Castelló fins a Morella. Es tracta, doncs, d'una edició que no sols té un evident interès historiogràfic, sinó que aporta materials primerencs per a conèixer la història de la llengua a l'inici de la repoblació del nou regne.

Entre el documents recopilats pel llibre ne figura u, el document nº 6 inclòs en les pàgines 37 i 38, en el qual se nomena la població de Moncada. Interessant és el contingut del mateix, ya que es tracta d'un escrit notarial, datat en l'any 1271, en el qual és part interessada el rei Jaume I, a propòsit de l'intercanvi de propietats que feu este en l'orde del Temple, a través del qual Russafa passà a mans del monarca i Moncada a mans de l'orde religiosa. En dit document el topònim "Moncada" apareix escrit en tot moment sense -t-. El pergamí original se troba en l'Archiu Històric Nacional.

A continuació transcric el text del document tal qual figura en el llibre:

Coneguda cosa sia a tots homes que con demanda fos feyta al se[n]yor en Jacme per la gràcia de Déu rey d'Aragó, de Malorcha e de València, comte de Barçalona e d'Urgel e senyor de Monpesler, per frare A(rnau) de Castelnou, maestre del Temple en Aragó e en Catalunya, sobre·l feyt de Russaffa, que demanava lo dit maestre compliment de ço que li falia del escambi de Russaffa, hon lo senyor rey dix que li daria volenter ço que falís de dit escambi e que fos sogejada Russaffa e Monchada e Carpesa, hon los dits locs foren sogejats de volentat del senyor rey e del maestre del Temple, e foren trobades en Russaffa CCII jovades e XI fanecades e XXVII brases e miga de la corda menor e feren a la corda del fur CXCI jovada e XVII fanecades, e tot açò és en regadiu. E foren trobades a Moncada XLIII jovades e XIII fanecades e miga, e foren trobades a Carpesa XXXVIIII jovades a la corda menor e en regadiu amb la margal que y an treyt, e X jovades que foren d'en G(uillem) Escrivà, e totes aqestes jovades deuen tornar a la corda del fur. ítem, d'altra part XX jovades que·1 senyor rey donà al Temple ab lo donatiu de les cases de València, les cals él nos deu asignar en lo terme de València en locg covinent. E al sogejar d'aqesta terra fon en Ribaut de Murvedre tan solament en Carpesa e en Moncada, e a Russafra fo A(rnau) de Térmens, el fil d'en Castelar, en D(oming)o de Císcar, e en ço de Russafa fon en Bonfil ab aquests damont dits, e açò fon feyt en lo mes de juliol en ran de nostre Senyor MCCLXXI°.

En Google Books se pot trobar este llibre, permitint vore una vista prèvia del mateix en una selecció de pàgines entre les quals s'inclou el document mencionat.

Llegir

El topònim Moncada en el Diccionari Català-Valencià-Balear

El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) (en internet podeu trobar l'edició electrònica), al respecte del topònim Moncada diu lo següent:

MONTCADA (escrit també Moncada i Muntcada).

|| 1. topon. a) Vila de 3.000 habitants situada en la comarca del Vallès Oriental, a la vora del riu Besòs. Forma municipi amb el poble de Reixac, i per això s'anomena Montcada i Reixac.—b) Poble de 4.000 habitants situat en l'Horta de València i que dóna nom a la més important de les séquies del Túria. Derrocam la torra de Muncada [sic], Jaume I, Cròn. 203.

|| 2. Llin. existent a Barc., Val., Onil, Mall., Men., Eiv. A Menorca i Mallorca es troba la variant Montcades o Moncadas.

FON.: muŋkáðə (or., men.); moŋká, muŋká (val.).

ETIM.: la forma que apareix llatinitzada en els documents medievals és Monscatanus. Aquesta forma induí el filòleg Balari a considerar que Montcada venia d'una forma llatina Mons scatanus (derivat de scatere, ‘brollar’), que hauria seguit aquest procés fonètic: Mons-cátanus > Monscádanus > Moncada (cf. Balari Oríg. 115-116). No és gens segura aquesta etimologia, i en realitat l'origen de Montcada roman obscur. Segons J. Coromines, l'element -cada de Montcada ve del nom llatí d'arbust catănus.

Llegir

El topònim Moncada en el llibre "Documentos y datos para un estudio toponímico de la región valenciana"

El llibre "Documentos y datos para un estudio toponímico de la región valenciana", dels autors María Desamparados Cabanes Pecourt, Ramón Ferrer Navarro i Abelardo Herrero Alonso, al respecte del topònim Moncada, diu lo següent en les pàgines 431 i 432:

MONCADA (Valencia)

Muy confusos parecen los orígenes de esta localidad. Algunos historiadores refieren que Burell, conde de Barcelona, fue derrotado en estos lugares en el año 984, y que Ramón Berenguer concedió el lugar en 1137 al senescal Guillem Ramón (Cfr. SANCHIS. Nomenclátor, p.298). Durante el dominio musulmán constituían la población algunas alquerías y una torre, denominada «Torre de Moncada».

Documentalmente hallamos el topónimo antes de la conquista de Valencia. 1234 (Donac. de Jaime I a P. de Montecatano) «turrem de Moncada cum suis alqueriis ad consuetudinem Barchinone» (L.R., II, p.30). 1240 (Donac. del mismo a Centum confratres Calataiubi) «totam turrim sive alqueriam de Montcada, cum furnis et molendinis» (id., II, p.37). 1240 (Donac. del mismo a Sancius de Bolas) «unum casale molendinorum in termino Turris de Moncada» (Id., II, p.40). Lloréns Raga recoge la grafia «Moncada» de un documento de 1239 [8]. Sanchis Sivera alude a otros documentos de época: 1246 (el Rey cambia con los Templarios el poblado de Ruzafa, que les había donado, por la torre y alqueria de «Moncada» (SANCHIS, Nomenclátor, p.299). En 1248 el Comendador de dicha Orden, Fray Gauterio, dio carta de población a Domingo Ciscar y otros (Ibid.).

La Crónica de Jaime I se hace tamblén eco del lugar: «e es hi la torra de Muntcada que es de las meylors torres de tota la orta» (Crónica, fol. 91 r.). «e derrocaron la torra de Muncada», dice en otro lugar (id., fol. 93 v.º). 1279 (Décimas eclesiásticas) «Item pro ecclesia de Muntcada» (RIUS, Rationes, p.256)

La documentación tardía alterna los radicales MON-, MUN- de la estructura toponímica, aunque no presenta ya la -T- (etimológica) de las grafías primeras («Mont-», «Munt-»): 1373 (Impuesto del morabatí) «Muncada» (ARV. Maestre Racional, 10866). 1376 «Moncada» (ARV., Real 488). 1398 «Muncada» (Id., Real 643, fol. 137). 1427 «Muncada» (Id., Real 488). 1499 «Moncada» (Id., Maestre Racional, 10880). Las Trovas de Mossén Jaime Febrer escriben «Moncada» (Trovas, 35) [9].

El radical del topónimo MONT-, MUNT-, y —por pérdida de -T- etimológica— MON-, MUN-, denota que estamos ante el vocablo común mont ( < latín monte, 'monte'). Sin embargo, quizá haya que orientar el camino de la interpretación en sentido distinto del que puedan ofrecernos las circunstancias topográficas concretas. Acaso Moncada no sea más que un trasplante toponímico, en relación con el Montcada barcelonés, frecuentemente mencionado en el Repartiment como apelativo de oriundez de algunos caballeros que acompañan a Jaime I en sus correrías por tierras del Reino de Valencia [10].

Corominas dedica algunas líneas a la interpretación del Montcada catalán, y asegura que las menciones más antiguas registran fundamentalmente dos grafías: «Mons catăni» (con variantes desinenciales -ano, -anus) y «Mons catĕni». El autor piensa que esta dualidad de la vocal penúltima demuestra que desde los orígenes de la época condal el nombre se había acentuado siempre en la sílaba ca; de lo contrario, no vacilaría la vocal átona (ă, ĕ). Y llega a la conclusión de que Mons Catăni significaría etimológicamente 'la montaña del càdec' (càdec = arbusto semejante al enebro) (Cfr. COROM., Estudis, I, 13).

Llegir

El topònim Moncada en el llibre "Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes"

El llibre "Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes", publicat en 2002 per l'Universitat de Valéncia, al respecte del topònim Moncada, diu lo següent en les pàgines de la 317 a la 319:

Al voltant del nom de Montcada, sorgeixen diverses teories sobre la pertinença o no, d'aquesta -t- interconsonàntica.

La primera aparició documentada i fiable d'aquest topònim és de 1234-5; es tracta de la concessió feta per Jaume I a P. Montecathano de la "Turrem de Moncada cum suis alqueriis ad consuetudinem Barchione" (A.C.A. Cancelleria Secció 6, Jaume I). A partir d'aquesta data, els textos administratius, historiogràfics, literaris etc., en recullen diverses variants formals:

De procedència llatina: Monscatanus, Montecatheno, Montecathano.

De procedència arromançada: Moncat, Moncada, Montcada, Muntcada, Muncada, Monchada.

Les diferents teories sobre l'etimologia del topònim, les podríem agrupar en tres grans blocs; les que proposen un origen iber, les que li'n donen un d'àrab i per últim, les que li confereixen un origen llatí.

Pel que fa a la procedència ibera, Carreras i Candi (1918-22: 702-743) manté la filiació ibèrica del topònim, basant-se en una suposada arrel ibèrica:

"Las raíces ibéricas cant, cat o gat y cot, equivalentes a roca, se encuentran con profusión en todo el territorio valenciano".

Tanmateix, aquesta teoria en treballs posteriors no ha estat confirmada.

Fletcher (1985) no esmenta en els seus estudis sobre inscripcions ibèriques cap nom amb les arrels mont- o -cada, encara que siga en llocs rocosos i alts. A més a més, arabistes com Carme Barceló (1983) o Asín Palacios (1944) han demostrat que molts noms que per a Carreras i Candi tenen una arrel ibèrica, realment n'és àrab.

Llorens i Raga (1950: 12-13) s'aventurà sense cap rigor científic en afirmar aquesta teoria de Carreras i Candi:

"El nombre de Moncada (Montcada), acusa bien claramente su origen ibérico... La voz mont (altura, elevación) es inconfundiblemente ibérica. Las races ibéricas cant, cat, etc., equivaletues a roca, se encuentran con profusión en todo el territorio valenciano. Mont-cat pues (transformado poca a poco en Moncada) no viene a significar sinó altura rocosa, cuya denominación guarda perfecta concordancia con su situación topográfica y sus características orográficas".

En segon lloc, el suposat origen àrab del nom sols el defensa l'historiador Gaspar Escolano (1610: II, 140):

"el nombre Moncada suena en arábigo a tierra franca, libre y privilegiada".

Aquesta opinió no ha rebut el suport dels arabistes. Carme Barceló Torres (1983: 180) apunta:

"1234 Turrem de Moncada (Llibre Repartiment); 1240 torre que es diu Montecathano (LLORENS, 1050, 1); 1246 Torre i alqueria que es diu Moncada (HUICI, 298): 1347 Muncada (RT)". "Aquest topònim no és d'etimologia àrab".

Martínez Aloy (1918-22: 977) diu sobre el mot Montcada, partint de Conde:

"más bien parece latino, aunque ya lo conocieron los árabes".

José Antonio Conde (1884: 165), és l'únic autor que ens dóna un document anterior al de la concessió de Jaume I (1234-35), en el qual s'esmenta aquest nom:

“Estaba —dice— el rey Aben Hud (rey de los muslines de España) perplejo, y envió a un don Suar que estaba en su campo a saber del ejército de los cristianos. Este enemigo de Dios vino con engaño y falsía ponderando las fuerzas de los enemigos, que decía ser innumerables: con esto y con un mensajero que llegó en aquella ocasión enviado desde Denia por el walí Abu Giomail ben Zeyan, en que le escribía que había obligado a los cristianos a levantar el cerco de Cullera; pero que le habían tomado a Hisn-Montcat [sic] en las llanuras de Valencia, (la voz arábiga Hisn- significa: fuerte, muro. Hisn-Moncat [sic]: el fuerte de Moncada) y los enemigos de Dios amenazaban tomarle toda la tierra, que le rogaba quisiese ir en su ayuda...".

Ara bé, Conde diu que fa la transcripció d'una còpia del segle XV, per tant, la seua afirmació cal prendre-la amb molta cautela. De fet, les dubtoses notícies que tenim del coneixement del lloc humà pel nom islàmic ens vénen ja donades per la forma llatina.

Quant a l'origen llatí, és la teoria que ha comptat amb més seguidors i, per tant, també ha estat la més polèmica. L'origen llatí del mot no ha estat massa discutit, però si la seua cronologia i la causa històrica que l'origina.

Els autors que s'inclinen per considerar-lo anterior a la conquesta cristiana iniciada el segle XIII, el consideren una prolongació del Montcada de Catalunya, estudiat per Coromines (1991: 11, 283-284):

"Com és sabut el Montcada més famós es troba documentat molt sovint des d'època reculada (segle XI i abans), en les formes de Mont-cadàn o les llatinitzades de Montecatanus o Montecatenus".

Per a Coromines el nom Mons Catanus, procederia del radical Mont- (del llatí MONS, MONTIS>mont), en castellà "monte", i del nom de l'arbust CATANUS, 'espècie de ginèbre', que passaria a cada per la sonorització de la -t- intervocàlica o per la pronúncia del català oriental.

Antoni Maria Alcover al seu DCVB (1988: VII, 550) diu respecte al nom Montcada el següent:

"La forma que apareix llatinitzada en els documents medievals és Monscatanus. Aquesta forma induí el filòleg Balari a considerar que Montcada venia d'una forma llatina Mons Scatanus (derivat de scatere "brollar) i que hauria seguit aquest procés fonètic. Mons-Cátanus>Monscádanus>Moncada (cf. Orígenes históricos de Cataluña. José Balari Jovany. Barcelona, 1899, pp. 115-6). No és gens segura aquesta etimologia, i en realitat l'origen de Montcada roman obscur. Segons Coromines, l'element -cada de Montcada ve del nom llatí d'arbust CATANUS".

Enric Moreu-Rey (1982) diu que Montcada és un nom de lloc compost i en la pàgina 62 diu el següent:

"Una planta próxima a les precedents planteja un problema als etimologistes: és evident que si cadaquers no ve de "quers" (roques), "càdec", arbust ginestós, esdevé perfectament acceptable (quan, de més, afavoreix la tesi el cas potser paral·lel de Montcada): caldria aleshores adoptar la grafia Cadaquers ("Kadachers" documentat el 1030)".

Moreu-Rey apunta dues tesis sobre el segon element del topònim Montcada. Cada>arbust, ginesta i Cada>de Catus>nom propi (topònim derivat d'antropònim). Per últim, apunta que el Montcada valencià es deu al català per reconquesta.

Per un altre costat estan els que s'inclinen per considerar-lo anterior a la conquesta jaumina i pressuposen una evolució del romanç autòcton, tot i que accepten la presència de la -T- etimològica en les grafies primerenques (Mont- i Munt-) que es perdia posteriorment, seguint la tendència a la simplificació dels grups consonàntics secundaris (Sans o Pons, per Sants o Ponts).

Si analitzem globalment aquestes tres hipòtesis, podem observar algunes característiques redundants. En primer lloc, les dues teories menys creïbles des d'un punt de vista científic, són les que postulen un origen històric molt llunyà en el temps (iber) o no tant llunyà (àrab) de la realitat que el topònim identifica, és a dir, una població de llengua valenciana (català occidental), resultat d'una transculturació històrica, com és la conquesta cristiana. Així doncs, sembla la hipòtesi més congruent la de la conquesta.

Tampoc podem pensar que la Montcada del Principat i la de València tenen etimologies distintes, perquè en la toponímia del País Valencià hi ha altres llocs amb aquesta denominació. La identificació de noms per a indrets de Catalunya i València, es dóna pel propi significat de la paraula, o bé pel trasllat del nom gentilici a aquells llocs.

El mot apareix d'ençà del segle XIII lligat d'alguna forma al llinatge dels Montcada catalans.

Coromines opina que Montcada, en alguna de les seues formes, no siga més que un transplant toponímic de l'època de la reconquesta. I a més, en el DECLLC (1991: II, 384) diu:

"Pel que fa a Montcada de l'Horta de València, és conegut que va prendre el nom de la noble família a la qual s'havia donat des d'abans de la conquesta de Jaume I; si bé ens consta per un document posterior, que els Montcades el tornaren a cedir al rei pocs anys després; d'ací que arrelés en la forma cada, amb -a, corresponent a la pronúncia del dialecte oriental i barceloní".

Pel que fa a la presència o absència de la -t- en el mot, ja des d'un principi apareix sense ella o altemant amb altres grafies, però a partir del segle XVI i fonamentalment del XVII i XVIII ja apareix sense -t- ni cap altra grafia.

Com ja hem apuntat abans, podem concloure que la presència de la -t- en els primers documents és correcta, malgrat que el pas del temps l'haja eliminada a causa de la simplificació dels grups consonàntics secundaris.

Donat que el nom de la ciutat apareix des de l'época de la conquesta amb totes les variants possibles i que aquest fenomen no és estrany en l'estudi dels topònims i antropònims de la nostra Ilengua, pensem que el més correcte i normatiu seria recuperar la grafia -t- del mot primitiu com ja han fet molts estudiosos al llarg d'aquest segle atenent a qüestions de filiació onomàstica i toponímica. Ara bé, com aquesta ocupa una posició interconsonàntica, i no sona, podem admetre les dues formes Montcada/Moncada, perquè en definitiva tots els valencianoparlants pronuncien /monká/.

BIBLIOGRAFIA

ASÍN PALACIOS, M. (1944) Contribución a la toponimia árabe en España. Madrid.

BADIA I MARGARIT, A. M. (1984) Gramàtica Histórica Catalana. València, Tres i Quatre.

BARCELÓ, C. (1983) Toponímia aràbiga al País Valencià. Alqueries i Castells. Xàtiva, IFV-Universitat de València.

CARRERAS CANDI, F. [1918-22] Toponímia valenciana. Geografía general del Reino de Valencia. Barcelona.

CASANOVA, E. i ROSSELLÓ, V. Coords. (1995) Materials de Toponímia, I i II. València, Comercial Denes.

En Google Books podeu trobar este llibre, podent vore una vista prèvia del mateix en una selecció de pàgines entre les quals ne figuren les mencionades.

Llegir

¿Per qué Moncada sense T?

Si eres moncadí és ben provable que més d’una volta hages participat en una discussió sobre el nom en valencià del nostre poble, sobre si Moncada en valencià ha d’escriure’s en –t– o sense ella. Uns t’hauran dit que Moncada sense –t– és castellà i que en valencià ha d’escriure’s en –t–. Uns atres, per contra, que Montcada en –t– és català i que Moncada sense –t– és tan correcte en valencià com ho és en castellà. I inclús algú també t’haurà pogut dir que la forma més genuïnament valenciana és «Moncà». ¿Per qué existix tota eixa polèmica en el topònim Moncada i quí té la raó? Este blog pretén, d’una manera documentada i raonada, donar-te una base per a que pugues entendre d’a on sorgix tota eixa polèmica, en el propòsit de que et pugues crear la teua pròpia opinió, sense que ningú et puga confondre al respecte.

Llegir