El llibre "Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes", publicat en 2002 per l'Universitat de Valéncia,
al respecte del topònim Moncada, diu lo següent en les pàgines de la 317 a la 319:
Al voltant del nom de Montcada, sorgeixen diverses teories sobre la pertinença o no, d'aquesta -t- interconsonàntica.
La primera aparició documentada i fiable d'aquest topònim és de 1234-5; es tracta de la concessió feta per Jaume I a P. Montecathano de la "Turrem de Moncada cum suis alqueriis ad consuetudinem Barchione" (A.C.A. Cancelleria Secció 6, Jaume I). A partir d'aquesta data, els textos administratius, historiogràfics, literaris etc., en recullen diverses variants formals:
De procedència llatina: Monscatanus, Montecatheno, Montecathano.
De procedència arromançada: Moncat, Moncada, Montcada, Muntcada, Muncada, Monchada.
Les diferents teories sobre l'etimologia del topònim, les podríem agrupar en tres grans blocs; les que proposen un origen iber, les que li'n donen un d'àrab i per últim, les que li confereixen un origen llatí.
Pel que fa a la procedència ibera, Carreras i Candi (1918-22: 702-743) manté la filiació ibèrica del topònim, basant-se en una suposada arrel ibèrica:
"Las raíces ibéricas cant, cat o gat y cot, equivalentes a roca, se encuentran con profusión en todo el territorio valenciano".
Tanmateix, aquesta teoria en treballs posteriors no ha estat confirmada.
Fletcher (1985) no esmenta en els seus estudis sobre inscripcions ibèriques cap nom amb les arrels mont- o -cada, encara que siga en llocs rocosos i alts. A més a més, arabistes com Carme Barceló (1983) o Asín Palacios (1944) han demostrat que molts noms que per a Carreras i Candi tenen una arrel ibèrica, realment n'és àrab.
Llorens i Raga (1950: 12-13) s'aventurà sense cap rigor científic en afirmar aquesta teoria de Carreras i Candi:
"El nombre de Moncada (Montcada), acusa bien claramente su origen ibérico... La voz mont (altura, elevación) es inconfundiblemente ibérica. Las races ibéricas cant, cat, etc., equivaletues a roca, se encuentran con profusión en todo el territorio valenciano. Mont-cat pues (transformado poca a poco en Moncada) no viene a significar sinó altura rocosa, cuya denominación guarda perfecta concordancia con su situación topográfica y sus características orográficas".
En segon lloc, el suposat origen àrab del nom sols el defensa l'historiador Gaspar Escolano (1610: II, 140):
"el nombre Moncada suena en arábigo a tierra franca, libre y privilegiada".
Aquesta opinió no ha rebut el suport dels arabistes. Carme Barceló Torres (1983: 180) apunta:
"1234 Turrem de Moncada (Llibre Repartiment); 1240 torre que es diu Montecathano (LLORENS, 1050, 1); 1246 Torre i alqueria que es diu Moncada (HUICI, 298): 1347 Muncada (RT)". "Aquest topònim no és d'etimologia àrab".
Martínez Aloy (1918-22: 977) diu sobre el mot Montcada, partint de Conde:
"más bien parece latino, aunque ya lo conocieron los árabes".
José Antonio Conde (1884: 165), és l'únic autor que ens dóna un document anterior al de la concessió de Jaume I (1234-35), en el qual s'esmenta aquest nom:
“Estaba —dice— el rey Aben Hud (rey de los muslines de España) perplejo, y envió a un don Suar que estaba en su campo a saber del ejército de los cristianos. Este enemigo de Dios vino con engaño y falsía ponderando las fuerzas de los enemigos, que decía ser innumerables: con esto y con un mensajero que llegó en aquella ocasión enviado desde Denia por el walí Abu Giomail ben Zeyan, en que le escribía que había obligado a los cristianos a levantar el cerco de Cullera; pero que le habían tomado a Hisn-Montcat [sic] en las llanuras de Valencia, (la voz arábiga Hisn- significa: fuerte, muro. Hisn-Moncat [sic]: el fuerte de Moncada) y los enemigos de Dios amenazaban tomarle toda la tierra, que le rogaba quisiese ir en su ayuda...".
Ara bé, Conde diu que fa la transcripció d'una còpia del segle XV, per tant, la seua afirmació cal prendre-la amb molta cautela. De fet, les dubtoses notícies que tenim del coneixement del lloc humà pel nom islàmic ens vénen ja donades per la forma llatina.
Quant a l'origen llatí, és la teoria que ha comptat amb més seguidors i, per tant, també ha estat la més polèmica. L'origen llatí del mot no ha estat massa discutit, però si la seua cronologia i la causa històrica que l'origina.
Els autors que s'inclinen per considerar-lo anterior a la conquesta cristiana iniciada el segle XIII, el consideren una prolongació del Montcada de Catalunya, estudiat per Coromines (1991: 11, 283-284):
"Com és sabut el Montcada més famós es troba documentat molt sovint des d'època reculada (segle XI i abans), en les formes de Mont-cadàn o les llatinitzades de Montecatanus o Montecatenus".
Per a Coromines el nom Mons Catanus, procederia del radical Mont- (del llatí MONS, MONTIS>mont), en castellà "monte", i del nom de l'arbust CATANUS, 'espècie de ginèbre', que passaria a cada per la sonorització de la -t- intervocàlica o per la pronúncia del català oriental.
Antoni Maria Alcover al seu DCVB (1988: VII, 550) diu respecte al nom Montcada el següent:
"La forma que apareix llatinitzada en els documents medievals és Monscatanus. Aquesta forma induí el filòleg Balari a considerar que Montcada venia d'una forma llatina Mons Scatanus (derivat de scatere "brollar) i que hauria seguit aquest procés fonètic. Mons-Cátanus>Monscádanus>Moncada (cf. Orígenes históricos de Cataluña. José Balari Jovany. Barcelona, 1899, pp. 115-6). No és gens segura aquesta etimologia, i en realitat l'origen de Montcada roman obscur. Segons Coromines, l'element -cada de Montcada ve del nom llatí d'arbust CATANUS".
Enric Moreu-Rey (1982) diu que Montcada és un nom de lloc compost i en la pàgina 62 diu el següent:
"Una planta próxima a les precedents planteja un problema als etimologistes: és evident que si cadaquers no ve de "quers" (roques), "càdec", arbust ginestós, esdevé perfectament acceptable (quan, de més, afavoreix la tesi el cas potser paral·lel de Montcada): caldria aleshores adoptar la grafia Cadaquers ("Kadachers" documentat el 1030)".
Moreu-Rey apunta dues tesis sobre el segon element del topònim Montcada. Cada>arbust, ginesta i Cada>de Catus>nom propi (topònim derivat d'antropònim). Per últim, apunta que el Montcada valencià es deu al català per reconquesta.
Per un altre costat estan els que s'inclinen per considerar-lo anterior a la conquesta jaumina i pressuposen una evolució del romanç autòcton, tot i que accepten la presència de la -T- etimològica en les grafies primerenques (Mont- i Munt-) que es perdia posteriorment, seguint la tendència a la simplificació dels grups consonàntics secundaris (Sans o Pons, per Sants o Ponts).
Si analitzem globalment aquestes tres hipòtesis, podem observar algunes característiques redundants. En primer lloc, les dues teories menys creïbles des d'un punt de vista científic, són les que postulen un origen històric molt llunyà en el temps (iber) o no tant llunyà (àrab) de la realitat que el topònim identifica, és a dir, una població de llengua valenciana (català occidental), resultat d'una transculturació històrica, com és la conquesta cristiana. Així doncs, sembla la hipòtesi més congruent la de la conquesta.
Tampoc podem pensar que la Montcada del Principat i la de València tenen etimologies distintes, perquè en la toponímia del País Valencià hi ha altres llocs amb aquesta denominació. La identificació de noms per a indrets de Catalunya i València, es dóna pel propi significat de la paraula, o bé pel trasllat del nom gentilici a aquells llocs.
El mot apareix d'ençà del segle XIII lligat d'alguna forma al llinatge dels Montcada catalans.
Coromines opina que Montcada, en alguna de les seues formes, no siga més que un transplant toponímic de l'època de la reconquesta. I a més, en el DECLLC (1991: II, 384) diu:
"Pel que fa a Montcada de l'Horta de València, és conegut que va prendre el nom de la noble família a la qual s'havia donat des d'abans de la conquesta de Jaume I; si bé ens consta per un document posterior, que els Montcades el tornaren a cedir al rei pocs anys després; d'ací que arrelés en la forma cada, amb -a, corresponent a la pronúncia del dialecte oriental i barceloní".
Pel que fa a la presència o absència de la -t- en el mot, ja des d'un principi apareix sense ella o altemant amb altres grafies, però a partir del segle XVI i fonamentalment del XVII i XVIII ja apareix sense -t- ni cap altra grafia.
Com ja hem apuntat abans, podem concloure que la presència de la -t- en els primers documents és correcta, malgrat que el pas del temps l'haja eliminada a causa de la simplificació dels grups consonàntics secundaris.
Donat que el nom de la ciutat apareix des de l'época de la conquesta amb totes les variants possibles i que aquest fenomen no és estrany en l'estudi dels topònims i antropònims de la nostra Ilengua, pensem que el més correcte i normatiu seria recuperar la grafia -t- del mot primitiu com ja han fet molts estudiosos al llarg d'aquest segle atenent a qüestions de filiació onomàstica i toponímica. Ara bé, com aquesta ocupa una posició interconsonàntica, i no sona, podem admetre les dues formes Montcada/Moncada, perquè en definitiva tots els valencianoparlants pronuncien /monká/.
BIBLIOGRAFIA
ASÍN PALACIOS, M. (1944) Contribución a la toponimia árabe en España. Madrid.
BADIA I MARGARIT, A. M. (1984) Gramàtica Histórica Catalana. València, Tres i Quatre.
BARCELÓ, C. (1983) Toponímia aràbiga al País Valencià. Alqueries i Castells. Xàtiva, IFV-Universitat de València.
CARRERAS CANDI, F. [1918-22] Toponímia valenciana. Geografía general del Reino de Valencia. Barcelona.
CASANOVA, E. i ROSSELLÓ, V. Coords. (1995) Materials de Toponímia, I i II. València, Comercial Denes.
